What Language Is This?

Obviously it is Iberian, but that’s the only clue I am going to give you so far. After that, you are on your own.

El «Monocultiu» Turístic a la Ciutat de. Punt final?

Manuel Cerdà García  i Rafael Company Mateo

1. UN CENTRE

Encara no existia el bypass de l’Autopista de la Mediterrània que ha permés no haver de travessar, sí o sí, la ciutat. Els conductors dels cotxes que llavors pretenien entrar a la capital, batejada com el «semàfor d’Europa», podien llegir uns plafons metàl·lics marrons on es deia 1 Km / Centro Histórico / Visita 3 horas. Aquell missatge s’hauria concebut per tal de convèncer els automobilistes, desficiosos davant l’embús permanent provocat pels semàfors periurbans, perquè es passejaren, ni que fóra una estona, pel districte de Ciutat Vella.

Les bones intencions, malgrat ser això, bones intencions, semblaven donar la raó a un dels visitants que han jutjat més durament la capital del Túria: el venecià Giacomo Casanova. En efecte, en la segona meitat del segle xviii, el famós personatge no va manifestar gens admiració pel patrimoni material de la capital i va deixar consignat a la seua atzarosa autobiografia –coneguda pel títol Histoire de ma vie – que era una ciutat molt desagradable per a un estranger. La raó d’aquest últim judici, tan sever? Doncs que el visitant no podia gaudir-hi de cap de les comoditats de la vida que es trobaven per tot arreu gràcies als diners:

1 La realització d’aquest article, que s’escriu a mitjans de desembre de 2014, ha comptat amb la collaboració de Joan F. Mateu (Departament de Geografia de la Universitat), Sergi Linares (Servei de Promoció i Normalització Lingüística de la Universitat Politècnica) i Vicent Flor (Departament de Sociologia i d’Antropologia Social de la Universitat de). Lògicament, però, les mancances i errades del text són atribuïbles exclusivament als autors.

2 Becari del Departament d’Educació del MuVIM, Museu de la Illustració i la Modernitat.

3 Tècnic de Cultura de la Diputació de València. Coordinador de Programes Museístics Singulars del MuVIM.

Casanova acreditava que l’allotjament i els menjar hi eren dolents, i parlava de la impossibilitat de beure (se suposa que sofisticadament) i de conversar (atesa la constatada absència de vida social) a. I el venecià també es planyia de la impossibilitat –malgrat la presència de la universitat– de debatre-hi amb ningú (en sentit illustrat, és clar).

Fora que l’insigne viatger equiparava la rodalia de l’urbs amb el paradís terrenal (lloava particularment la part de l’horta que es trobava camí de la mar), i tret de no haver considerat que les dones de la ciutat de eren, si no les més enginyoses, sí les més belles de tot Espanya (Casanova 2006, 216), potser el pare de tots els casanoves posteriors només hauria estat tres hores a la capital del regne de i hauria tirat a córrer.

Ironies al marge, l’ocurrència del Visita 3 horas romangué molts anys sobre els esmentats plafons metàl·lics: la inadequació última del missatge –solament tres hores per a visitar el centre històric del nostre Cap i Casal?– no va evitar la seua llarga continuïtat, fins que algú amb autoritat va decidir tapar artesanalment el textet.

El que s’acaba de narrar és molt més que una anècdota: la capital de «l’antiturisme», en expressió coneguda –i admirativa sui generis– del crític teatral britànic Kenneth Tynan (1975), ho deixava de ser encara que només per 180 minuts. I ho deixava de ser igualment els dies 19 de març quan, en caure dins d’un «pont», la festivitat de Sant Josep permetia milers de desplaçaments cap a l’apoteosi de les falles4.

2. UN RÀNQUING

Malgrat algunes iniciatives municipals i autonòmiques enllestides durant els anys en què estigué visible el Visita 3 horas, la veritable reinvenció del turisme a València es faria molt més tard: se n’esdevindria a l’ombra dels coneguts com a «grandes eventos» de projecció mediàtica i amb el paisatge de fons, gegantí, de la Ciutat de les Arts i les Ciències (CAC) dissenyada molt majoritàriament per Santiago Calatrava 5.

Van ser els temps en què –parallelament– els propietaris de l’immens dèdal dels camps de tarongers, que quasi tocava la vora de la mar a bona part de la geografia autonòmica, es desfeien de deficitàries propietats agrícoles en bescanviar-les pels diners frescos dels promotors immobiliaris. Van ser igualment anys en què la indústria autòctona era en molt bona part anorreada, «atacada per les tensions de la globalització» (Cucó, 2013c, 22 i, en, 2013b, 228).

4 Respecte els judicis de Tynan, Josep Vicent Boira (2011, 347) afirma que són «la más brutal y desternillante declaración de amor a la ciudad de escrita nunca».

5 De vegades, en atenció al gran nombre d’esdeveniments amb àmplia projecció mediàtica que ha tingut lloc a la comunitat autònoma, en particular a la capital, s’oblida que aquesta mena de celebracions no han constituït una exclusiva nostra en el context de l’Estat: «Sevilla y la Expo [de 1992], Madrid y los reiterados intentos de ser ciudad olímpica, Barcelona y los juegos del 92, Zaragoza con otra Expo [el 2008], las capitales culturales [europees], las incontables “Ciudades” (de la Cultura en Santiago […]) […] El modelo corrió como la pólvora» (Gaja, 2013, 203).

Llavors també, des de ben lluny de les nostres terres, s’hi escrivien textos que no deixaven lloc al dubte sobre el marc teòric

– el paradigma– dominant, que feia del creixement del turisme focalitzat en icones un pilar fonamental per a les economies que s’albiraven. Una mena de nou mannà que alimentaria el desenrotllament de les ciutats i permetria la presència d’aquestes als llocs alts de tots els rànquings haguts i per haver:

I és que «El turismo resulta atractivo para las ciudades porque permite una substitución relativamente rápida y barata de la base económica urbana [posterior a la desinsdustrialització]» i «El turismo actúa como motor de desarrollo urbano» (González i Morales, 2012, 26).

Des d’aquests pressupòsits és evident que, amb la Ciutat de Calatrava, hauria trobat suposadament el propi Guggenheim, la seua representació més escaient, només que la volada s’hauria esdevingut uns anys més tard que en el cas basc (majorment als inicis del segle xxi) i en un context geogràfic que tenia paràmetres socials, econòmics i polítics diversos en la seua totalitat o en molt bona part6.

En aquells temps majorment optimistes, expansius, el nom de la principal ciutat s’inclouria en llistes de visitants internacionals com ara el de Top 150 City Destinations donat a conèixer l’any 2007 per Euromonitor International. En vespres que començara el cataclisme econòmic, la nostra capital hi apareixia al lloc 93, poc per darrere –pel que fa a urbs d’Europa– de Glasgow, Hamburg, Lió, Bruges, Anvers i Liverpool, i per davant de ciutats tan emblemàtiques com Granada, Ginebra, Innsbruck, Oslo, Oxford, Nuremberg, Nàpols, Cambridge, Mònaco, Gant, Gènova, Dresden o el mateix Bilbao reinventat per les corbes i el titani de Frank Ghery.

S’havia instal·lat, també a casa nostra, el frame de poder competir a escala global: la premsa ressenyava (Manetto, 2006) de quina manera s’incrementaven les vendes de xampany Dom Pérignon a la ciutat de (s’ha de suposar que en atenció a l’alt standing d’un bon nombre dels nous visitants), i algun estudi podia fer-se ressò de «la presència de referències a la gent i les coses valencianes en diaris, revistes, pellícules, reportatges televisius, llocs web, etc., manufacturats en diferents països d’Amèrica i Europa o ciutats d’Espanya, i que constituïxen exemples d’espontània (o de vegades induïda) publicitat blanca o publicity» (Company, 2007, 124b; vid. també notes 43 i 44, a les p. 124 i 125).

La mateixa inclusió de en llistats de ciutats més visitades del planeta ja constituïa, per se, un exemple de publicitat no retribuïda (directament). De fet les apostes estratègiques vigents al nostre Cap i Casal eren explicades, en el document d’Euromonitor esmentat, en termes molt semblants als.

6 Fins a l’actualitat, «unas 130 ciudades se han dirigido desde entonces [des de la creació del Guggenheim Bilbao] a la fundación neoyorquina» per tal d’aconseguir una franquícia del museu (Seisdedos, 2014). Institucionals:

3. UN DIAGNÒSTIC

L’evolució d’aquelles expectatives en el context de la crisi detonada en els anys 2007 i 2008, amb els corresponents canvis en el paradigmes socioeconòmic, cívic i cultural vigents a la Comunitat i a Espanya, pot seguir-se en les notícies aparegudes durant els últims anys als mass media –fins i tot europeus i nord-americans– o, per exemple, en assajos globals de títol tan expressiu com, la tormenta perfecta (Boira, 2012). Siga com siga, en el text que el lector té a les mans convé ressenyar que una llista feta pública per Euromonitor International posteriorment, en l’any 2014 i amb els noms de 100 ciutats només, no s’hi inclou la ciutat de.

Ni la nostra capital, ni Benidorm ni, pel que fa a la resta de la península, Lisboa, Sevilla i Granada: entre els topònims ibèrics de Top 100 City Destinations Ranking només trobem els de Madrid, i a la baixa (Bremner i Grant 2014). Però les coses no han canviat solament sobre la pell de bou; ho han fet també, i molt, a Europa: com igualment s’hi diu,

Com s’explica exactament aquesta pèrdua de pes dels destins turístics del Vell Continent? Heus-ne ací la resposta:

La ciutat de tanmateix, en termes turístics no ha tornat als temps del «semàfor d’Europa». Ni de lluny: els vols low cost semblen haver-se instal·lat en l’ADN de molts habitants del planeta i l’aeroport de Manises està present en el mapa traçat per les corresponents companyies aèries. El flux de turistes es fa així tangible – CAC i llit del riu Túria, rodalies de la Plaça Redona i del Mercat Central, el Carme, Russafa, platges i moll– prou més enllà de les antigues estacionalitats, i s’hi perceben les saturacions de rigor.

És cert que les molèsties als veïns, molt i molt perceptibles als barris més turístics, no han arribat als desgavells que convertiren en notícia mundial el barri de la en l’agost de 20147, però els riscos i perills d’aquesta mena de models turístics són previsibles i importants –agreujament de la contaminació acústica, de la brutícia al carrer i de l’incompliment massiu de les ordenances municipals– i no vénen d’uns pocs anys. Heus ací un testimoni tret de.

6 Comments

Filed under Linguistics, Spot the Language

6 responses to “What Language Is This?

  1. Tulio

    Catalan was going to be my first guess too.

  2. Another William Playfair Web

    Without looking at other comments, I’d say Catalonian.
    Smatterings of French, certainly not Germanic/harsh Basque.

  3. matt

    Thought Catalan, but I thought it had been done.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s